Desdibuixada,
vestida amb vells parracs,
em demanes caritat,
però, amor, si tu ets per a mi tota ma riquesa.
Sola camines,
i ens dius "jo sóc aquí
per qui vulgui viure amb mi,
que no m'he de cansar mai d'estimar-lo".
I com voldria morir amb tu qualsevol vespre,
tu ets ma riquesa, ma cadena, ma princesa,
ma llibertat, ma llibertat,
només per tu l'home està plorant.
Desconeguda,
l'infant et veu passar,
obre els ulls i et mira en va,
no et coneix, no et pren ni besa la teva imatge.
I enmig d'arrugues,
el vell diu el teu nom,
com si fos l'últim tresor
que no té ni ara que la vida se li apaga.
Pobra ignorada,
t'han fet bruixa pels folls,
t'han encadenat el cos
i encara ens dius,
"sóc aquí per a estimar-vos".
|
