Sé que si sento el plor
de l'ocell quan vola,
ets tu que en algun racó plores,
que, com l'ocell ferit,
ple de sang al pit,
a l'arbre sec un niu implores.
Però jo vull ésser,
per a la teva tristesa,
com el polsós i vell armari
que guarda els mals records
entre la foscor
i t'impedeix poder tornar-hi.
Però aixecar-te no puc jo.
Pas a pas, el teu esforç
farà, només voler,
que en aquest teu desert
puguin néixer noves branques.
Obre el ulls i mira al front.
Trobaràs sempre quelcom
que vulgui el teu alè,
que digui: "Dóna'm fe,
vull seguir la caminada".
Sé que si enmig del mar
veig una gavina
lliscant dintre l'espessa boira,
ets tu que estàs cercant
un recer, un empar,
un lloc entre les roques.
Però jo vull ésser,
per a teva incertesa,
el cop de vent que trenca l'aire
i t'obre l'horitzó
per a reprendre el vol
que et portarà a la nostra platja.
|
