Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms i altres carícies.
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic? |
