Temps i temps passat, camí desolat
que ens acompanyes,
negra i llarga nit
amb l'eco d'un crit a les muntanyes.
He de viure aquí, lligat al camí
de la meva terra,
amb la seva sort,
la seva dissort,
fins fer-me desferra.
Temps i temps deixant
de ser aquell infant
que amb tu jugava
fins que els meus sentits
van dir-me, amb neguits,
que t'estimava.
I ara amb tu al costat,
amor de veritat,
companya dels dies,
oblidant records,
segueixo l'esforç
i espero alegries.
Temps i temps patint,
vivint i morint, plens de preguntes,
amb la cara al vent,
la sang nova ardent
i les mans juntes.
I no em sap pas greu,
així, vora teu,
cremar tanta vida,
si és que amb aquest foc
alcem altre cop
la terra dormida.
|
