La Petita Rambla del Poble Sec
Assegut a la plaça del sortidor
Aquí t'espero, com si fos el primer bar
La boheme, on comença el carrer blai
Que és la petita rambla del poble sec
Parla'm de la pluja que ha plogut
D'imatges molles als miralls damunt l'asfalt
Potser és per això que el teatre està tan buit
Potser és per això que avui sento tan buides les meves mans
Tornarem a posar els peus damunt la sorra
A la platja de barcelona alguna nit de juliol
I escriurem que no ens prendran mai més la vida
Que donem veu a les veles quan cantem rumbes al port
Parla'm de la vida que ha de vindre
De tots els homes que estimen als altres homes
Et pregunto si existeix la humanitat
Si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants
Mira, jo ja t'he vist plorar
I creu-me quan et dic que em passa igual
Quan em cantes les cançons mentre treballes
Assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap
Tornarem a posar els peus damunt la sorra
Mentre a la cuina s'acumulen
Els plats I els gots del sopar d'ahir a la nit
Tinc por de posar ordre a aquesta vida
O de fer-ho quan ja sigui massa tard
Penso, quina sort tenir cançons
Per explicar-te que a vegades sóc al fons
I treure l'energia necessària
Per lluitar I sobreviure en aquest maleït món
Tornarem a posar els peus damunt la sorra
La Pequeña Rambla del Poble Sec
Sentado en la plaza del surtidor
Aquí te espero, como si fuera el primer bar
La bohemia, donde empieza la calle Blai
Que es la pequeña rambla del Poble Sec
Háblame de la lluvia que ha caído
De imágenes borrosas en los espejos sobre el asfalto
Quizás por eso el teatro está tan vacío
Quizás por eso hoy siento tan vacías mis manos
Volveremos a poner los pies sobre la arena
En la playa de Barcelona alguna noche de julio
Y escribiremos que nunca nos quitarán la vida
Que damos voz a las velas cuando cantamos rumbas en el puerto
Háblame de la vida que ha de venir
De todos los hombres que aman a otros hombres
Te pregunto si existe la humanidad
Si debemos declarar la guerra a algún ejército de ignorantes
Mira, yo ya te he visto llorar
Y créeme cuando te digo que me pasa igual
Cuando me cantas las canciones mientras trabajas
Señalándome las dudas como martillos dentro de mi cabeza
Volveremos a poner los pies sobre la arena
Mientras en la cocina se acumulan
Los platos y los vasos de la cena de ayer por la noche
Tengo miedo de ordenar esta vida
O de hacerlo cuando sea demasiado tarde
Pienso, qué suerte tener canciones
Para explicarte que a veces estoy en el fondo
Y sacar la energía necesaria
Para luchar y sobrevivir en este maldito mundo
Volveremos a poner los pies sobre la arena