Jaio
Viure no és fàcil als seixanta,
quan no és la sang, el colesterol,
de tant en tant la salut t'espanta,
tot sense sal i ni gota d'alcohol.
No et falta gaire per jubilar-te,
però el pagès ho és fins que mor,
una altra feina has de buscar-te
i deixar el tros molt a contracor.
L'ultima glacada del mes de marc
et va obligar a donar aquest pas,
de mati quan te'n vas al nou treball,
se t'entelen els ulls tirant carrer avall.
De petit et van fer una guerra,
de jove et van vendre una pau,
de gran t'has cremat amb la terra
i ara jaio, et donen pel sac!
Tota la vida el vent de cara,
sovint fotut però pencant a gust,
estrenys els punys i alces la mirada,
preguntes a Deu si tot això és just.
És tard quan arribes i estàs xafat,
ella cus al teu costat,
"el camp no té remei", la dona et diu,
"però qui mana no, d'això no en viu!"
De petit et van fer una guerra,
de jove et van vendre una pau,
de gran t'has cremat amb la terra,
i ara jaio, et donen pel sac!
Jaio
Vivir no es fácil a los sesenta,
cuando no es la sangre, el colesterol,
de vez en cuando la salud te asusta,
todo sin sal y ni una gota de alcohol.
No te falta mucho para jubilarte,
pero el campesino lo es hasta que muere,
otro trabajo debes buscar
dejar el campo muy a regañadientes.
La última helada del mes de marzo
te obligó a dar este paso,
temprano cuando te vas al nuevo trabajo,
se te nublan los ojos mirando calle abajo.
De pequeño te hicieron una guerra,
de joven te vendieron una paz,
de grande te has quemado con la tierra
y ahora jaio, ¡te dan por el saco!
Toda la vida el viento en contra,
a menudo jodido pero peleando a gusto,
aprietas los puños y levantas la mirada,
preguntas a Dios si todo esto es justo.
Es tarde cuando llegas y estás agotado,
ella cose a tu lado,
"el campo no tiene remedio", te dice la mujer,
"pero quien manda no, ¡de eso no se vive!"
De pequeño te hicieron una guerra,
de joven te vendieron una paz,
de grande te has quemado con la tierra,
y ahora jaio, ¡te dan por el saco!
Escrita por: Lluís Gavaldà