395px

À la taverne de la Mer

Lluís Llach

A la taverna del Mar

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l'antiga frescor d'aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se'n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota...

A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s'ha quedat adormit damunt la taula.

À la taverne de la Mer

À la taverne de la Mer, un vieux est assis
avec les cheveux blancs, abandonné ;
il a le journal devant lui car personne ne lui tient compagnie.

Il sait le mépris que les yeux ont pour son corps,
il sait que le temps a passé sans joie,
qu'il ne peut plus offrir la fraîcheur d'autrefois, celle de sa beauté.

Il est vieux, il le sait bien ; il est vieux, il le ressent.
Il est vieux, il le sent à chaque instant où il pleure.
Il est vieux, et il a le temps, trop de temps pour le voir.
C'était, c'était hier encore.

Et il se souvient de la raison, le menteur,
comme la raison qui lui a fait cet enfer
quand à chaque désir il disait "demain tu auras encore le temps".

Et il se remémore le plaisir qu'il a freiné,
chaque aube de joie qu'il a refusée,
chaque instant perdu qui maintenant se moque de son corps marqué par les années.

Il est vieux, il le sait bien ; il est vieux, il le ressent...

À la taverne de la Mer, un vieux est assis
qui, à force de se souvenir, de tant rêver,
s'est endormi sur la table.

Escrita por: