Respon-me
Amic que tants de cops em parles,
aquí assegut,
ulls abatuts,
mai no has sabut
dir-ne allò just
del nostre absurd.
I avui que tinc el cos ple d'ànsia,
la meva sang,
les meves mans,
els meus afanys,
aquests pocs anys
m'estan cridant.
Qui va vèncer?
Qui dels ferros forjats per les bombes
va fer un poble nou?
Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Qui del llit s'aixeca amb el dret d'anar
pel carrer sense sentir por?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut,
tots som vençuts.
I amic, renegaràs amb força
d'aquesta nit,
de qui som fills,
d'aquest destí,
del nostre ahir
que ens ha traït.
Però, amic, més que buscar respostes,
cal adreçar
el foc, la llar,
hem de guanyar
tots aquests anys
que estan cridant:
Qui va vèncer?
Respóndeme
Amigo que tantas veces me hablas,
aquí sentado,
ojos abatidos,
nunca has sabido
decirme lo justo
de nuestro absurdo.
Y hoy que tengo el cuerpo lleno de ansias,
mi sangre,
mis manos,
mis afanes,
estos pocos años
me están llamando.
¿Quién venció?
¿Quién de los hierros forjados por las bombas
hizo un pueblo nuevo?
¿Quién venció?
¿Quién sobre tantos cuerpos aplastados
levantó aquella casa para todos?
¿Quién venció?
¿Quién del lecho se levanta con el derecho de ir
por la calle sin sentir miedo?
¿Puedes decírmelo tú?
¿Puedes decírmelo tú?
Sabes que nadie.
Todos hemos perdido,
todos estamos vencidos.
Y amigo, renegarás con fuerza
de esta noche,
de quienes somos hijos,
de este destino,
de nuestro ayer
que nos ha traicionado.
Pero, amigo, más que buscar respuestas,
hay que dirigir
el fuego, el hogar,
debemos ganar
todos estos años
que están llamando:
¿Quién venció?