395px

Cambio de Paradigma

Manel

Canvi de Paradigma

Amb el canvi de paradigma vaig haver-me d’excusar
Vaig sortir al carrer I vaig córrer cap a casa
Per buidar tots els calaixos, regirar tots els papers
Fer-ne una muntanya I veure com cremaven
Va ser eficaç, el foc
Tonificant
Va ser eficaç, el foc
De flames plenes
De les bestieses que tu I jo havíem arribat a dir
De les bestieses que tu I jo havíem arribat

A dir
I es propagaven a l’horitzó
A dir
I educaven l’interlocutor
A dir
Sempre més il·lustrats que els demés
A dir
I pagaven molt bé a final de mes

Amb el canvi de paradigma preferia els segons plans
Já no estava mai segur del que pensava
M’agradava estar-me al pati amb la ràdio remugant
Sobre la remor d’estàtues derrocades
Sobre aquella remor
Damunt d’aquell bell cant
Sobre aquella remor
D’estàtues plena
De les bestieses que tu I jo havíem arribat a dir
De les bestieses que tu I jo havíem arribat

A dir
I es propagaven a l’horitzó
A dir
I educaven l’interlocutor
A dir
Sempre més il·lustrats que els demés
A dir
I pagaven molt bé a final de mes

Amb el canvi de paradigma van haver-me d’enterrar
En aquest ermot, amb cap nom a la placa
T’agraeixo les flors blanques I el discurs al funeral
Sé que feia temps que já no em respectaves
I fan bonic, les flors
Amb negres draps penjant
I darrere uns amics
Que recordaven
Les bestieses que tu I jo havíem arribat a dir
Les bestieses que tu I jo havíem arribat a dir

Cambio de Paradigma

Con el cambio de paradigma tuve que disculparme
Salí a la calle y corrí hacia casa
Para vaciar todos los cajones, revolver todos los papeles
Hacer una montaña y ver cómo ardían
Fue eficaz, el fuego
Tonificante
Fue eficaz, el fuego
De llamas llenas
De las tonterías que tú y yo habíamos llegado a decir
De las tonterías que tú y yo habíamos llegado

A decir
Y se propagaban en el horizonte
A decir
Y educaban al interlocutor
A decir
Siempre más ilustrados que los demás
A decir
Y pagaban muy bien a fin de mes

Con el cambio de paradigma prefería los segundos planos
Ya no estaba seguro de lo que pensaba
Me gustaba quedarme en el patio con la radio murmurando
Sobre el ruido de estatuas derrocadas
Sobre ese ruido
Encima de ese bello canto
Sobre ese ruido
De estatuas llenas
De las tonterías que tú y yo habíamos llegado a decir
De las tonterías que tú y yo habíamos llegado

A decir
Y se propagaban en el horizonte
A decir
Y educaban al interlocutor
A decir
Siempre más ilustrados que los demás
A decir
Y pagaban muy bien a fin de mes

Con el cambio de paradigma tuvieron que enterrarme
En este páramo, sin nombre en la placa
Agradezco las flores blancas y el discurso en el funeral
Sé que hacía tiempo que ya no me respetabas
Y quedan bonitas, las flores
Con negros paños colgando
Y detrás unos amigos
Que recordaban
Las tonterías que tú y yo habíamos llegado a decir
Las tonterías que tú y yo habíamos llegado a decir

Escrita por: