395px

El Pino de Formentor

Maria del Mar Bonet

El Pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

El Pino de Formentor

Mi corazón ama a un árbol! Más viejo que el olivo,
más poderoso que el roble, más verde que el naranjo,
conserva la eterna primavera de sus hojas,
y lucha con los vientos que asaltan la ribera,
como un gigante guerrero.
No mira la flor enamorada entre sus hojas,
no va la fuentecilla a besar sus sombras;
pero Dios ungió con aroma su cabeza consagrada,
y le dio por tierra la escarpada sierra,
por fuente la inmensa mar.

Cuando lejos, sobre las olas, renace la luz divina,
no canta entre sus ramas el ave que encantamos;
escucha el grito sublime del águila marina,
o del buitre que sube sintiendo el ala gigantesca
remover su follaje.

De la arcilla de esta tierra no sustenta su vida;
se aferra a las rocas su poderosa raíz;
tiene lluvias y rocíos y vientos y luz ardiente;
y, como un viejo profeta, recibe vida y se alimenta
de los amores del cielo.

¡Árbol sublime! Del genio es él la viva imagen:
domina las montañas y contempla el infinito;
para él la tierra es dura, pero besa su ramaje
el cielo que lo enamora, y tiene el rayo y el clima
por gloria y por deleite.

Oh, sí, que cuando a llover rugen los vientos
y parece entre la espuma que caiga su peñasco,
entonces él ríe y canta más fuerte que las olas
y, vencedor, sacude sobre las nubes
su cabellera real.

Árbol, mi corazón te envidia. Sobre la tierra impura,
como prenda santa llevaré tu recuerdo.
Luchar constante y vencer, reinar sobre la altura
y alimentarse y vivir del cielo y de luz pura...
¡Oh vida, oh noble suerte!

¡Arriba, alma fuerte! Traspasa la neblina
y arraiga en la altura como el árbol de los peñascos.
Verás caer a tus pies el mar del mundo airado,
y tus canciones tranquilas irán por la ventisca
como el ave de las tormentas.

Escrita por: Lautaro Rosas / Maria Del Mar Bonet / Miquel Costa Llobera