Ara
Quan la ràbia és qui guia els meus passos i la incertesa desfà caminars l'esperança sembla enderrocar-se darrere dels dies de lluita i asfalt.
Quan el gris és l'únic color que dibuixa i omple futurs immediats és el pànic, l'olor a dolor el que et sembla sentir, el que et sembla palpar.
No, no pot ser, quan de temps haurem d'esperar més. No, no pots més i saps que tot depèn de tu mateix.
Quan la pluja transforma els paisatges i la foscor engoleix els teus mars les mirades semblen no trobar-se perdudes als límits on hem arribat.
I quan corres i crides al vent i les llàgrimes omplen de fred els estels és la ràbia, l'odi i la tristesa les que et fan sentir tantes voltes rebel...
No, no pot ser...
Ara
Cuando la rabia es la que guía mis pasos y la incertidumbre deshace caminos la esperanza parece derrumbarse detrás de los días de lucha y asfalto.
Cuando el gris es el único color que dibuja y llena futuros inmediatos es el pánico, el olor a dolor lo que te parece sentir, lo que te parece palpar.
No, no puede ser, ¿cuánto tiempo más tendremos que esperar? No, no puedes más y sabes que todo depende de ti mismo.
Cuando la lluvia transforma los paisajes y la oscuridad engulle tus mares las miradas parecen no encontrarse perdidas en los límites a los que hemos llegado.
Y cuando corres y gritas al viento y las lágrimas llenan de frío las estrellas es la rabia, el odio y la tristeza las que te hacen sentir tantas veces rebelde...
No, no puede ser...