Vertigen
Aquell matí em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat.
Però jo no ho sabia, encara, i més m'hagués valgut no saber-ho mai. El meu món era
petit, però suficient, abans. Deixà de ser-ho. La meva vida, un cel particular, nul.la
incertesa, dolça soledat; més tard, cau soterrat, previsibilitat maleïda, asfixiant
aïllament. Mai res no m'havia fet tanta falta. Ni la sang que per les venes em corre no
necessitava amb la mateixa urgència. Mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll
estrepitós, insuportable. Cridant, plorant, vaig córrer. Era incapaç de sentir els meus
crits, de segur esgarrifosos. De sobte, l'abisme s'obrí sota els meus peus. Morir, volia.
Recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa. I
vaig caure. Queia, sentint-me cada vegada més prop d'aquell horror, del meu propi dolor,
del més terrorífic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir. Ja no
recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí, aleshores salvador. No
recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi més propera cada vegada però
amb la incertesa de si mai arribarà. Ara el dolor sembla no tenir límits. El dolor i la por
són tot el que sento. Tinc por de caure per sempre.
Vértigo
Aquella mañana me levanté, no recuerdo dónde ni siquiera cómo está el clima, y todo había cambiado.
Pero yo no lo sabía aún, y más me hubiera valido no saberlo nunca. Mi mundo era
pequeño, pero suficiente, antes. Dejó de serlo. Mi vida, un cielo particular, nula
incertidumbre, dulce soledad; más tarde, cae sepultada, previsibilidad maldita, asfixiante
aislamiento. Nunca nada me había hecho tanta falta. Ni la sangre que por las venas me corre no
necesitaba con la misma urgencia. Mientras el dolor crecía, de repente, aquel ruido
estruendoso, insoportable. Gritando, llorando, corrí. Era incapaz de escuchar mis
gritos, seguramente aterradores. De repente, el abismo se abrió bajo mis pies. Morir, quería.
Recuperar mi refugio, mi amada soledad, mis límites, mi preciada isla. Y
caí. Caía, sintiéndome cada vez más cerca de ese horror, de mi propio dolor,
del más terrorífico despertar de mis sentidos, recién descubierto. Ya no
recuerdo cuándo fue que desperté aquella fatídica mañana, entonces salvadora. No
recuerdo cuánto tiempo llevo cayendo, que caigo, viendo el final más cercano cada vez pero
con la incertidumbre de si alguna vez llegará. Ahora el dolor parece no tener límites. El dolor y el miedo
son todo lo que siento. Tengo miedo de caer para siempre.