395px

Supremo

Recoil

Supreme

Aquell mat em vaig llevar, no recordo on ni tan sols el temps que fa, i tot havia canviat.
Per jo no ho sabia, encara, i ms m'hagus valgut no saber-ho mai. El meu mn era petit, per suficient, abans.
Deix de ser-ho. La meva vida, un cel particular, nul.la incertesa, dola soledat; ms tard, cau soterrat, previsibilitat maleda, asfixiant allament.
Mai res no m'havia fet tanta falta.
Ni la sang que per les venes em corre no necessitava amb la mateixa urgncia.
Mentre el dolor creixia, de sobte, aquell soroll estrepits, insuportable.
Cridant, plorant, vaig crrer.
Era incapa de sentir els meus crits, de segur esgarrifosos. De sobte, l'abisme s'obr sota els meus peus. Morir, volia.
Recuperar el meu cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs, la meva preuada illa.
I vaig caure. Queia, sentint-me cada vegada ms prop d'aquell horror, del meu propi dolor, del ms terrorfic despertar dels meus sentits, tot just acabat de descobrir.
Ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatdic mat, aleshores salvador.
No recordo quan fa que estic caient, que caic, veient la fi ms propera cada vegada per amb la incertesa de si mai arribar.
Ara el dolor sembla no tenir lmits.
El dolor i la por sn tot el que sento. Tinc por de caure per sempre.

Supremo

Aquella mañana me desperté, no recuerdo dónde ni siquiera el tiempo que hace, y todo había cambiado.
Yo no lo sabía aún, y quizás hubiera sido mejor no saberlo nunca. Mi mundo era pequeño, pero suficiente, antes.
Dejó de serlo. Mi vida, un cielo particular, ninguna incertidumbre, dolorosa soledad; más tarde, cae sepultada, previsibilidad maldita, asfixiante alimentación.
Nada me había hecho tanta falta nunca.
Ni la sangre que por las venas me corre necesitaba con la misma urgencia.
Mientras el dolor crecía, de repente, aquel ruido estridente, insoportable.
Gritando, llorando, corrí.
Era incapaz de escuchar mis propios gritos, seguramente aterradores. De repente, el abismo se abrió bajo mis pies. Morir, quería.
Recuperar mi refugio, mi amada soledad, mis miembros, mi preciada isla.
Y caí. Caía, sintiéndome cada vez más cerca de aquel horror, de mi propio dolor, del más terrorífico despertar de mis sentidos, recién descubierto.
Ya no recuerdo cuándo fue que desperté aquella fatídica mañana, entonces salvadora.
No recuerdo cuánto tiempo llevo cayendo, que caigo, viendo el final más cercano cada vez con la incertidumbre de si llegaré alguna vez.
Ahora el dolor parece no tener límites.
El dolor y el miedo son todo lo que siento. Tengo miedo de caer para siempre.

Escrita por: Alan Wilder