Era Del Dubte
Noto que els peus se m'enfonsen
I el terra és ple d'esquerdes
Surto corrents però avançar
És impossible sense rumb
Sento que els ulls de la gent
S'encomanen de mentides
I ja no veig el teu nom
Capgirat en el mirall
M'he maquillat d'il·lusió
Les pestanyes i el somriure
He confiat que el cargol
Cuanyaria a la guineu però
Si miro al cel l'amplitud
Fa que sigui una formiga
I ara no em sento capaç
De sortir de dintre teu
No sé què fer, no sé què dir
L'era del dubte em roba el temps
Que un dia va ser teu
I no sé com plantar-li cara
Ho tinc tot clar, però quan et veig
L'era del dubte em recorda
Que el teu pit és un imant
I no sé com plantar-te cara
És dilluns nit i al carrer regnen les ànimes
Ja és massa tard i als bars no em serveixen un cafè
No puc dormir i el coixí em confessa que els meus somnis
Últimament no els entenc perquè parlen japonès
No sé on anar, ja m'he perdut
L'era del dubte em roba
La il·lusió de créixer amb tu
I no sé com plantar-li cara
Vull donar el pas, però quan
Et veig l'era del dubte em recorda
Com encaixo en el teu cos
I no sé com plantar-te cara
Tinc el cap com un timbal
I quan et miro
Pessigolles a l'estómac
Vull saber què estic pensant però no puc
Si el teu somriure em vol a prop
Més a prop, més a prop, tan a prop
No sé que fer, no sé que dir
L'era del dubte em roba
L'energia per lluitar
I avui no et planto cara
Era Del Dubte
Noto que mis pies se hunden
Y el suelo está lleno de grietas
Salgo corriendo pero avanzar
Es imposible sin rumbo
Siento que los ojos de la gente
Se contagian de mentiras
Y ya no veo tu nombre
Dado vuelta en el espejo
Me he maquillado de ilusión
Las pestañas y la sonrisa
He confiado en que el caracol
Engañaría al zorro pero
Si miro al cielo la amplitud
Hace que sea una hormiga
Y ahora no me siento capaz
De salir de dentro tuyo
No sé qué hacer, no sé qué decir
La era de la duda me roba el tiempo
Que un día fue tuyo
Y no sé cómo enfrentarla
Lo tengo todo claro, pero cuando te veo
La era de la duda me recuerda
Que tu pecho es un imán
Y no sé cómo enfrentarte
Es lunes noche y en la calle reinan las almas
Ya es demasiado tarde y en los bares no me sirven un café
No puedo dormir y la almohada me confiesa que mis sueños
Últimamente no los entiendo porque hablan japonés
No sé a dónde ir, ya me he perdido
La era de la duda me roba
La ilusión de crecer contigo
Y no sé cómo enfrentarla
Quiero dar el paso, pero cuando
Te veo la era de la duda me recuerda
Cómo encajo en tu cuerpo
Y no sé cómo enfrentarte
Tengo la cabeza como un tambor
Y cuando te miro
Cosquilleo en el estómago
Quiero saber qué estoy pensando pero no puedo
Si tu sonrisa me quiere cerca
Más cerca, más cerca, tan cerca
No sé qué hacer, no sé qué decir
La era de la duda me roba
La energía para luchar
Y hoy no te enfrento