Estudi de La Quotidianitat
A la Plaça del Diamant una dona misteriosa
M'ha regalat una flor, tanco els ulls i obro les mans
Per notar la seva olor que gairebé ja s'ha esvaït
Busco les seves arrels en les paraules que no he dit
I no sé com retenir-les, li dic a un Déu inexistent
Si només avui pot existir per estalviar-me la memòria
D'aquells dinars barreja de sobres
Dels teus cafès amb la llet de soja
D'aquells llençols amb olor de palla
De reciclar fins a una rialla
De conduir amb l'esquena tensa
D'anar a dormir amb la panxa plena
De ser exigents amb el tema dutxa
De fer lliscar el gos amb la pluja
I dono gràcies perquè ho tinc tot si quan obro les finestres
Amb les mans et faig volar i me n'adono que sóc feliç
Si els meus amics em fan de barana i m'hi puc arrepenjar
Si puc córrer fins l'ofec, si m'adormo a les andanes
Si una veu em fa plorar, si puc riure sense embuts
I compartir amb algú mirades que m'apropen més a tu
I al mal humor quan tenies gana
Aquelles nits a la caravana
A les converses de matinada
Al "no puc més" perquè estic baldada
A aquells moments que amb una mirada
Sabíem més que amb cent mil paraules
D'haver donat més del que podíem
I d'estimar-nos fins l'últim dia dia de la nostra vida
Estudio de la Cotidianidad
En la Plaza del Diamante una mujer misteriosa
Me ha regalado una flor, cierro los ojos y abro las manos
Para sentir su olor que casi se ha desvanecido
Busco sus raíces en las palabras que no he dicho
Y no sé cómo retenerlas, le digo a un Dios inexistente
Si solo hoy puede existir para ahorrarme la memoria
De esas cenas mezcla de sobras
De tus cafés con leche de soja
De esas sábanas con olor a paja
De reciclar hasta una risa
De conducir con la espalda tensa
De ir a dormir con la panza llena
De ser exigentes con el tema ducha
De hacer deslizar al perro bajo la lluvia
Y doy gracias porque lo tengo todo cuando abro las ventanas
Con las manos te hago volar y me doy cuenta de que soy feliz
Si mis amigos me sirven de baranda y puedo apoyarme en ellos
Si puedo correr hasta ahogarme, si me duermo en los andenes
Si una voz me hace llorar, si puedo reír sin tapujos
Y compartir con alguien miradas que me acercan más a ti
Y al mal humor cuando tenías hambre
Aquellas noches en la caravana
En las conversaciones de madrugada
Al 'no puedo más' porque estoy agotada
A esos momentos que con una mirada
Sabíamos más que con cien mil palabras
De haber dado más de lo que podíamos
Y de amarnos hasta el último día de nuestra vida