Criatura dolcíssima
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms i altres carícies.
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
Criatura dulcísima
Criatura dulcísima, que fuiste
la única orilla, un destello de idea,
¡la mano que entre las mías perduraba!
No sé si me amabas: te amaba
y eso era todo, y eso era suficiente,
y nuestros cuerpos obraban en su gloria.
Éramos huéspedes del beso y la insistencia,
y sabía mi carne maravillada
y argumento negador de la nostalgia.
Tenías diecinueve años, y a punto la alegría,
y esperanza de mí en tus mejillas.
Yo te intentaba nombres y otras caricias.
Llegará la hora de ver dentro de los versos
y alguien dirá de mí: he aquí un hombre
que moría ahogado en claros abismos.
¿Pero no encontrarán tu paz, tus músculos,
tu olor completo penetrándome?
¿No leerán tu nombre con un bello pánico?