Els negres (Norma i paradís)
Odien l'ombra de l'au
sobre la plenamar de la galta blanca
el conflicte de llum i vent
en el saló de la neu freda.
Odien la sageta sense cos
el mocador exacte de l'arreveure
l'agulla que manté pressió i rosa
en el carmini rubor del somriure.
Estimen el blau desert
les vacil·lants expressions bovines
la mentidera lluna polar
la dansa corba de l'aigua en la riba.
Amb la ciència del rastre i del tronc
omplen de nervis lluminosos argila
i patinen lúbrics per aigua i sorres
tastant l'amarga frescor de llum mil·lenària saliva.
És pel blau cruixidor
blau sense un cuc ni una petjada dormida
on els ous de l'estruç eterns es queden
i deambulen intactes les pluges ballarines.
És pel blau sense història
blau d'una nit sense temor de dia
blau on el nu del vent va trencant
els camells somnàmbuls del núvols buits.
Allà és on somnien els torsos sota la gola de l'herba.
Allà els corals emanen la desesperança de la tinta.
Los negros (Norma y paraíso)
Odia la sombra del ave
sobre la pleamar de la mejilla blanca
el conflicto de luz y viento
en el salón de la nieve fría.
Odia la flecha sin cuerpo
el pañuelo exacto del adiós
cuando la aguja mantiene presión y rosa
en el rubor del camino de la sonrisa.
Aman el azul desierto
las vacilantes expresiones bovinas
la mentirosa luna polar
la danza curva del agua en la orilla.
Con la ciencia del rastro y del tronco
llenan de nervios luminosos arcilla
y patinan lubricados por agua y arenas
degustando la amarga frescura de la milenaria saliva de luz.
Es por el azul crujidor
azul sin un gusano ni una huella dormida
donde los huevos del avestruz eternos se quedan
y deambulan intactas las lluvias bailarinas.
Es por el azul sin historia
azul de una noche sin temor al día
azul donde el nudo del viento va rompiendo
los camellos sonámbulos de las nubes vacías.
Allí es donde sueñan los torsos bajo la garganta de la hierba.
Allí los corales emanan la desesperanza de la tinta.