La lira (A Bigi)
Davant del mirall la Maria Honesta
es posa el seu vestit de mudar
mentre de lluny sona l'orquestra.
L'espera el promès
a la pista de ball on la magnòlia
sentirà com baixet i amb sentiment
sense el frec d'un bes
es diran adéu per sempre.
Que pobres són i per fer diners
ell demà mateix
se'n va cap a les Amèriques.
En Joan Treball dalt de l'enorme paquebot
fa via pel mar immens cap el seu somni,
i si la nostàlgia li omple cor
la imatge del seu amor li fa senyals a l'horitzó
sempre vers l'horitzó.
Però en Joan Treball no va fer fortuna,
potser poc viu, potser massa honrat
no es va lliurar de la pobresa.
Sol, cansat i trist
de buscar tants tresos sense trobar-los
va pensar en el retorn, però temorós
que la seva gent
no sabés tornar a estimar-lo,
i així va ser com en Joan Treball
sense cap diner
va tornar de les Amèriques.
Però tothom va rebre'l amb els braços ben oberts
i va retrobar l'amor que delejava,
van ser rics d'atzars i de tendreses
i els déus afegiren anys per fer més llarg el seu destí.
Ha passat molt temps, però la gran magnòlia
encara ombreja el lloc on abans
hi feien ball cada diumenge,
i als enamorats
que enllaçats s'hi passegen al capvespre
els arriba el ressò no molt llunyà
d'un ball que potser
va tocant l'orquestra Lira
i el riure clar dels que dins el cor
van saber trobar
el tresor de les Amèriques.
La lira (A Bigi)
Frente al espejo María Honesta
se pone su vestido de cambio
mientras a lo lejos suena la orquesta.
La espera su prometido
en la pista de baile donde la magnolia
sentirá cómo baja y con sentimiento
sin el roce de un beso
se dirán adiós para siempre.
Qué pobres son y para ganar dinero
él mañana mismo
se va hacia las Américas.
Juan Trabajo arriba en el enorme barco
navega por el inmenso mar hacia su sueño,
y si la nostalgia llena su corazón
la imagen de su amor le hace señales en el horizonte
siempre hacia el horizonte.
Pero Juan Trabajo no hizo fortuna,
tal vez poco vivo, tal vez demasiado honesto
no se libró de la pobreza.
Solo, cansado y triste
de buscar tantos tesoros sin encontrarlos
pensó en el regreso, pero temeroso
que su gente
no supiera volver a amarlo,
y así fue como Juan Trabajo
sin un centavo
regresó de las Américas.
Pero todos lo recibieron con los brazos abiertos
y encontró de nuevo el amor que anhelaba,
fueron ricos en aventuras y ternuras
y los dioses añadieron años para alargar su destino.
Ha pasado mucho tiempo, pero la gran magnolia
sigue sombreando el lugar donde antes
bailaban cada domingo,
y a los enamorados
que pasean abrazados al atardecer
les llega el eco no muy lejano
de un baile que quizás
está tocando la orquesta Lira
y la risa clara de aquellos que en el corazón
supieron encontrar
el tesoro de las Américas.