Penyora
Tot era a punt per poder oblidar-se
quan de puntetes passés el temps
mentre vestíem prudents
els adéus d'un matí...
Cap déu no feia preveure res, res,
que anés enllà d'un moment bonic,
però el mag que inventa el destí
va creuar els camins.
I ara anem de costat
fins al mai, fins al mai,
obrint ales als déus
com el vent, com el vent que m'empeny...
No t'esperava ni era el temps
pels sentiments que enxarxen els cors,
jo anava cap a un ponent
on els déus m'hi fan lloc.
Avui ets mar on el meu llagut
omple la vela només amb tu,
alè que no eres en mi ,ni previst,
ni volgut...
Anem junts, poc a poc
més que mai, més que mai
i ens sabem pel demà
sempre a prop, sempre a prop.
Anem... encara tinc en algun cel
velles joguines d'altres temps,
ombres de lluna i foc d'estels,
anem, junts ...
Anem... si el cos em dóna encara un gest
serà per tu i teu només,
per tornar a aprendre l'art d'un bes,
anem... junts... anem.
Señora
Todo estaba listo para poder olvidarse
cuando puntualmente pasaba el tiempo
mientras nos vestíamos con prudencia
los adioses de una mañana...
Ningún dios podía prever nada, nada,
que fuera más allá de un momento bonito,
pero el mago que inventa el destino
cruzó los caminos.
Y ahora vamos de lado
hasta el nunca, hasta el nunca,
abriendo alas a los dioses
como el viento, como el viento que me empuja...
No te esperaba ni era el momento
para los sentimientos que enredan los corazones,
yo iba hacia un poniente
donde los dioses me hacen lugar.
Hoy eres mar donde mi barca
llena la vela solo contigo,
aliento que no estabas en mí, ni previsto,
ni deseado...
Vamos juntos, poco a poco
más que nunca, más que nunca
y nos conocemos para el mañana
siempre cerca, siempre cerca.
Vamos... todavía tengo en algún cielo
viejos juguetes de otros tiempos,
sombras de luna y fuego de estrellas,
vamos, juntos...
Vamos... si el cuerpo me da aún un gesto
será por ti y solo para ti,
para volver a aprender el arte de un beso,
vamos... juntos... vamos.