Tomb d'atzars
Per la vella carretera
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
No se saben ni es coneixen
cadascú amb el seu turment,
fan camí l'un cap a l'altre
des d'angoixes diferents.
El matí els encén el rostre
tot solcat de solituds
i dins seu res no els ajuda
per dreçar el seu futur,
són dos homes que fan via
mentre esperen que un atzar
converteixi el seu silenci
en un gest de llibertat,
ah, si aprenguessin a mirar-se,
ah, si el coratge els empenyés,
ah, si trobessin el somriure
ah, si el recel no els separés.
I els dos homes que caminen
no es veuran fins que un revolt
els encari l'un a l'altre
i els acusi d'anar sols,
i serà potser aleshores
que aprendran secretament
que una pena compartida
mai no dóna tant turment.
Els moixons del cementiri
han deixat de refilar,
el riu llisca entre les pedres
i també alenteix el pas,
no hi ha còrrecs ni margeres
que no els vetllin cada instant,
tots els arbres els contemplen
i ni el vent mou el fullam;
ah, si es paressin i parlessin,
ah, si el paisatge els fes companys
ah, si la llum de les mirades
ah, enllacés les seves mans,
quina meravella
si un somriure els dibuixés els llavis
i potser per sempre
sapiguessin caminar plegats,
quina meravella
si un batec els fes més tendra l'ànim
quina meravella
el coratge d'estimar
quina meravella
si l'atzar que els ha creuat les vides
fos com la promesa
d'un nou temps vibrant i lluminós,
quina meravella
si acceptar el gran joc de descobrir-se
quina meravella
conjurés recels i por.
A la vella carretera
res no acaba, tot reneix
i la vida ensenya un ritme
sempre igual i diferent,
i els dos homes que la viuen
tal vegada hauran après
que sols ells tenen la força
de mudar-la dintre seu
ah, què descobriran en veure's,
ah, amb quin gest s'acolliran
ah, tant de bo que la tendresa
ah, canviés el seu mirar,
quina meravella
si el ressò de l'alba a les muntanyes
desvetllés les notes
d'algun cant d'amor potser imprevist
quina meravella
si la força sempre desitjada
quina meravella
dibuixés els seus destins
quina meravella
si el goig incert d'una tonada
en sabéssim treure
la creixença que ens pot ser més bons
quina meravella
si el sender que el cor ens assenyala
quina meravella
sempre fos vial d'amor.
Quina meravella
si de tant sentir-nos solidaris
tots plegats penséssim
a guanyar el futur unint les mans
quina meravella
si la pau fos l'única eina fàcil
quina meravella
per aprendre a caminar.
Tumba de riesgos
Por la vieja carretera
entre destellos de luz y miel
hay dos hombres que caminan
con la oscuridad dentro de ellos.
No se conocen ni se reconocen
cada uno con su tormento,
hacen camino el uno hacia el otro
desde angustias diferentes.
La mañana les enciende el rostro
todo surcado de soledades
y dentro de ellos nada les ayuda
para enderezar su futuro,
son dos hombres que viajan
mientras esperan que un azar
convierta su silencio
en un gesto de libertad,
ah, si aprendieran a mirarse,
ah, si el coraje los empujara,
ah, si encontraran la sonrisa
ah, si la desconfianza no los separara.
Y los dos hombres que caminan
no se verán hasta que una curva
los acerque el uno al otro
y los acuse de ir solos,
y será quizás entonces
que aprenderán secretamente
que una pena compartida
nunca da tanto tormento.
Los cuervos del cementerio
han dejado de graznar,
el río desliza entre las piedras
y también ralentiza el paso,
no hay cornejas ni margaritas
que no los vigilen cada instante,
todos los árboles los contemplan
y ni el viento mueve el follaje;
ah, si se detuvieran y hablaran,
ah, si el paisaje los hiciera compañeros,
ah, si la luz de las miradas
ah, entrelazara sus manos,
qué maravilla
si una sonrisa les dibujara los labios
y quizás para siempre
supieran caminar juntos,
qué maravilla
si un latido les hiciera más tierno el ánimo
qué maravilla
el coraje de amar.
qué maravilla
si el azar que los ha cruzado las vidas
fuera como la promesa
de un nuevo tiempo vibrante y luminoso,
qué maravilla
si aceptar el gran juego de descubrirse
qué maravilla
conjurara desconfianzas y miedo.
En la vieja carretera
nada termina, todo renace
y la vida enseña un ritmo
siempre igual y diferente,
y los dos hombres que la viven
tal vez habrán aprendido
que solo ellos tienen la fuerza
de cambiarla dentro de sí,
ah, qué descubrirán al verse,
ah, con qué gesto se acogerán,
ah, ojalá que la ternura
ah, cambiara su mirar,
qué maravilla
si el eco del alba en las montañas
despertara las notas
de alguna canción de amor quizás inesperada
qué maravilla
si la fuerza siempre deseada
qué maravilla
dibujara sus destinos
qué maravilla
si la alegría incierta de una melodía
supiéramos sacar
la grandeza que nos puede hacer mejores
qué maravilla
si el sendero que el corazón nos señala
qué maravilla
siempre fuera vía de amor.
Qué maravilla
si de tanto sentirnos solidarios
todos juntos pensáramos
en ganar el futuro uniendo las manos
qué maravilla
si la paz fuera la única herramienta fácil
qué maravilla
para aprender a caminar.