395px

El espectro de María Antonieta

Manel

L'espectre de Maria Antonieta

Clar que arriben dies on tothom li sembla imbècil I opta per callar
Clar que si es concentra pot sentir perfums exòtics recorrent-li el braç
Clar que es fa pesada amb els seus contes de carrosses que travessen prats
No goseu jutjar-la des dels vostres cossos momentàniament tan vius I sans!

Que al tombant de vespre
Quan el sol se'n va
Maria Antonieta
Surt a investigar
I travessa el trànsit
I es cola allà on vol
Per fer por a nenes
I a homes sense son
I amb altres espectres
Es riu dels mortals
Asseguda en punxes
De la catedral

I sobrevolant París desert es diu
Maria, ets aquí, tan llesta com et penses I no veus com els records t'estan mentint
T'estan mentint!
I es diu
Maria, només tu saps com vas arribar a avorrir la vida a l'interior d'aquells jardins, d'aquells jardins!

El espectro de María Antonieta

Por supuesto que hay días en los que todos parecen tontos y optan por callar
Por supuesto que si se concentra puede sentir perfumes exóticos recorriéndole el brazo
Por supuesto que se vuelve pesada con sus cuentos de carruajes que atraviesan prados
¡No os atreváis a juzgarla desde vuestros cuerpos momentáneamente tan vivos y sanos!

Al caer la tarde
Cuando el sol se va
María Antonieta
Sale a investigar
Y atraviesa el tráfico
Y se cuela donde quiere
Para asustar a niñas
Y a hombres sin sueño
Y con otros espectros
Se ríe de los mortales
Sentada en pinchos
De la catedral

Y sobrevolando París desierta se dice
María, estás aquí, tan lista como crees y no ves cómo los recuerdos te están mintiendo
¡Te están mintiendo!
Y se dice
María, solo tú sabes cómo llegaste a aburrirte de la vida en el interior de aquellos jardines, ¡de aquellos jardines!

Escrita por: