395px

Canción de Na Ruixa Mantells

Maria del Mar Bonet

Canço de Na Ruixa Mantells

Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.

Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!

"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada
Na Ruixa-mantells.

(...)

Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.

Un vespre d'oratge finí son desvari:
son cos a una cala sortí l'endemà;
i en platja arenosa, redòs solitari,
qualcú l'enterrà.

No té ja sa tomba la creu d'olivera,
mes lliris de platja bé en té cada estiu,
i sols ja hi senyala sa petja lleugera
l'aucell fugitiu...

Canción de Na Ruixa Mantells

Pasando gemidora como lo hace la gaviota
que vuela por las orillas y vuelve a volar,
iba la loca del Camp de Marina
orilla del mar.
Descalza y cubierta de ropa desgarrada,
corría salvaje, saltando por los escollos;
y aún era bella su cabeza colorada,
la flor de sus ojos.

Tenía el color del mar profundo en las mejillas,
hacía coronas de lirios de mar,
y por todas partes recogía caracolas y conchas
para hacerse un collar.

Así toda sola, correteando por las olas,
ya en tiempos de bonanza, ya en tiempos de aflicción,
iba la triste cantando por momentos
la extraña canción.

"El mar me aburría pero ahora lo amo
desde que tiene la visita del amor que se fue.
No tengo en la tierra ni padre ni madre,
¡pero él está aquí!

"El mar lo quería, nunca satisfecho
de vidas, fortunas, tesoros y barcos;
y de él hizo presa en fuerte ventisca
Na Ruixa-mantells.

(...)

Así toda sola, correteando por las olas,
ya en tiempos de bonanza, ya en tiempos de aflicción,
iba la triste cantando por momentos
la extraña canción.

Una tarde de tormenta terminó su delirio:
su cuerpo en una cala salió al día siguiente;
y en la playa arenosa, redondo solitario,
alguien la enterró.

Ya no tiene su tumba la cruz de olivo,
pero lirios de playa bien tiene cada verano,
y solo señala su huella ligera
el ave fugitiva...

Escrita por: