Els Crits
La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat
Cor ple, món buit, firmaments com brases extingint-se
I l'angoixa de quan no en sentim els crits
I l'angoixa de quan no en sentim els crits
A vegades, quan hi penses, descobreix ella mateixa sospirant per ser el forat
Podria ser el què falta, o allò que sortia
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
La mateixa mort immensa d'una llunyana nit d'estiu
La mateixa mort immensa d'una joguina al fons d'un riu
Sovint sense adonar-se'n bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors
Fràgils i orgulloses, l'eternitat és als colors
I la força amb aquells que fan cançons dels crits
I la força amb aquells que dels crits fan cançons
I la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu
I la mateixa llum intensa de la nina quan somriu
La mateixa llum intensa
De la nina quan somriu
The Cries
The girl wakes up to the sound of silence from the moment just passed
Heart full, world empty, skies like embers burning out
And the anxiety of when we don’t hear the cries
And the anxiety of when we don’t hear the cries
Sometimes, when you think about it, she finds herself sighing to be the hole
Could be what’s missing, or what used to be
Or the blindness of those who turn a deaf ear to the cries
Or the blindness of those who turn a deaf ear to the cries
The same immense death of a distant summer night
The same immense death of a toy at the bottom of a river
Often without realizing it, she flaps her wings and around her grow a billion flowers
Fragile and proud, eternity is in the colors
And the strength with those who make songs from the cries
And the strength with those who turn cries into songs
And the same intense light of a distant summer night
And the same intense light of the girl when she smiles
The same intense light
Of the girl when she smiles