Els Crits
La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat
Cor ple, món buit, firmaments com brases extingint-se
I l'angoixa de quan no en sentim els crits
I l'angoixa de quan no en sentim els crits
A vegades, quan hi penses, descobreix ella mateixa sospirant per ser el forat
Podria ser el què falta, o allò que sortia
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
O la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits
La mateixa mort immensa d'una llunyana nit d'estiu
La mateixa mort immensa d'una joguina al fons d'un riu
Sovint sense adonar-se'n bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors
Fràgils i orgulloses, l'eternitat és als colors
I la força amb aquells que fan cançons dels crits
I la força amb aquells que dels crits fan cançons
I la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu
I la mateixa llum intensa de la nina quan somriu
La mateixa llum intensa
De la nina quan somriu
Los Gritos
La niña se despierta por el sonido del silencio del instante reciente pasado
Corazón lleno, mundo vacío, firmamentos como brasas extinguiéndose
Y la angustia de cuando no escuchamos los gritos
Y la angustia de cuando no escuchamos los gritos
A veces, cuando lo piensas, descubre ella misma suspirando por ser el vacío
Podría ser lo que falta, o lo que salía
O la ceguera de aquellos que hacen oídos sordos a los gritos
O la ceguera de aquellos que hacen oídos sordos a los gritos
La misma muerte inmensa de una lejana noche de verano
La misma muerte inmensa de un juguete en el fondo de un río
A menudo sin darse cuenta bate las alas y alrededor le crecen mil millones de flores
Frágiles y orgullosas, la eternidad está en los colores
Y la fuerza con aquellos que hacen canciones de los gritos
Y la fuerza con aquellos que de los gritos hacen canciones
Y la misma luz intensa de una lejana noche de verano
Y la misma luz intensa de la niña cuando sonríe
La misma luz intensa
De la niña cuando sonríe