395px

La herejía de la esperanza perdida

Numen

Galdutako Itxaropenaren Eresia

Oskarbi da zerua
Anbotoko andereak piztu du bere labea,
Eguzki ahula
Laino goibeletan aterbetu da.

Zintzarri hotsak dira
Ilunabarreko ahaide bakarra,
Arratsaldeko isiltasuna
Hausten duen bizitzaren marmarra.

Behelainoa goi-lautadetan
Hedaturik dauden zutarriak
Besarkatuz doa,
Lurrari itsatsirik iraun duten
Ahaideen harrespila zaharkituak.

Naturaren tristurak
Lanbrozko itsasoetan murgildu ditu
Euskal nortasunaren iturburu
Izan ziren harizti sakratuak.

Haize sorginduen intziriek
Enbor artetik dakarte
Urrutiko eresi isila,
Galdutako itxaropenaren eresia
Ahazturiko gure numenen esentzia,
Basoaren baitan arnasten den tristezia.

Mendi gailurretan zutik eta irmo,
Ama Lurraren bularretan iltzaturiko
Ezpata santifikatua ageri da.
Gizaldi bi bereiztu zituen
Zapalkuntzaren garaikurra,
Gizakia eta naturaren arteko oreka
Hautsi zuen gurutze santua.

La herejía de la esperanza perdida

El cielo está despejado
El otro lado del ángel ha encendido su lámpara,
El sol débil
Se ha escapado entre las nubes densas.

Los susurros de las sombras
Son el único aliado en la oscuridad,
El silencio de la tarde
Rompe la amargura de la vida.

La niebla en las altas colinas
Abraza las piedras dispersas
Que se aferran,
A la antigua muralla de los
Aliados que se han fusionado con la tierra.

Las tristezas de la naturaleza
Se han sumergido en los mares brumosos,
El origen de la identidad vasca
Eran los árboles sagrados.

Los susurros de los vientos salvajes
Traen desde el bosque
La herejía del silencio lejano,
La herejía de la esperanza perdida
La esencia de nuestros nombres olvidados,
La tristeza que se anida en el corazón del bosque.

De pie en las cimas de las montañas y firmes,
La espada santificada se muestra
En los pechos de la Madre Tierra.
Separó dos eras
El pico de la corrupción,
La cruz sagrada que rompió
El equilibrio entre el ser humano y la naturaleza.

Escrita por: