Espill
Mestre Jaume Roig va nàixer
probablement a València
a començament del segle
XV. Se sap amb certesa
que va morir un dissabte
quart dia del mes d'abril,
l'any mil quatre-cents setanta-
vuit, en aquesta ciutat.
Va estudiar "Medecina
i Arts" a ciutat de Lleida
a l'Estudi General
i a la Sorbona, París.
Fou cèlebre com a metge,
examinador de metges
i Conseller de València.
I ha passat a la Història
com autor de la novel·la
que ell va titular Espill,
escrita en vers tota ella.
L'Espill és obra important,
d'evident misogínia,
més citada que llegida,
amb més de setze mil versos
dels quals jo vos en diré
noranta-set. Els que calen
per contar-vos una història
terrible i esgarrifosa,
d'un restaurant de París
on servien carn humana,
segons l'autor, ben cuinada:
Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera
e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l'aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
(cent n'hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.
Espejo
Maestro Jaume Roig nació
probablemente en Valencia
a principios del siglo
XV. Se sabe con certeza
que murió un sábado
cuarto día del mes de abril,
el año mil cuatrocientos setenta y
ocho, en esa ciudad.
Estudió "Medecina
y Artes" en ciudad de Lleida
en el Estudio General
y en la Sorbona, París.
Fue célebre como médico,
examinador de médicos
y Consejero de Valencia.
Y ha pasado en la Historia
como autor de la novela
que él tituló Espill,
escrita hacia toda ella.
El Espill es obra importante,
de evidente misoginia,
más citada que leída,
con más de dieciséis mil versos
de los que yo os llamaré
noventa y siete. Los que se necesitan
para contarles una historia
terrible y escalofriante,
de un restaurante de París
donde servían carne humana,
según el autor, bien cocinada:
Mas ese año,
un caso extraño
en el mundo nuevo,
día de Ninou
devengo.
Yo tuve el rango
haga invitar
todos, a cenar
y rigor,
los de paraje
quien junto habíamos,
allí teníamos
de todos potajes;
de carnes salvajes;
volatería;
pastelería
muy preciosa,
la pus famosa
de todo París.
En un pastel,
capolat, trito,
de uno jefe de dedo
fue encontrado.
Funde muy turbado
quien lo conoció;
reconoció
que encontraría:
más, había
una cabeza de oreja.
Carne de ternera
creíamos comiéramos
antes de que encontráramos
la uña y el dedo
trozo medio partido.
Todos lo miramos,
y arbitramos
carne de lo cierto era.
La pastelera,
con dos aidantes
hijas ya mayores,
era panadera
y tabernera;
de los que vendían allí
allí bebían,
algunos mataban;
carne capolaban,
hacían pasteles,
e, de las tripas,
hacían salsas
o longanizas,
del mundo más finas.
Madre y solteras,
cuántos tenían
tantos vendían,
y no bastaban;
ellas mataban
algunos terneros:
con la carne de ellos
todo lo cubrían,
saboreaban
con finas salsas.
Las mujeres falsas,
en un hoyo blando,
fondo como pozo,
descarnados huesos,
piernas y toses,
allí los metían;
y ya lo llenaban
las hembras bravas,
crueles y pravas,
infeles, malvadas,
y aceleradas,
abominables!
Cierto, los diablos,
cómo los mataban,
creo las aidaban
y el demonio.
Faz testigo
que comió lo suficiente:
nunca carne ni caldo,
perdices, gallinas
ni francolinas
de tal sabor,
ternura, dulzura,
nunca oyó.
Por la mañana,
de las tres
hicieron cuarteles;
y su puesta
fue derribada,
y lo allanaron,
sal sembraron;
y todos los cuerpos
cortados en trozos,
(cien le contaron)
y los enterraron
en sitio sagrado.
Escrita por: Jaume Roig / Raimon