L'última Llum D'estiu
És garbellant els més foscos dels núvols
que el ritme imprevisible de la pluja
s'emporta carrerons avall de l'ànima
l'última llum d'estiu que tardoreja.
L'última llum que ningú no comenta,
perquè se sap que no és de cap partit,
s'enduu dubtant cap als indrets d'oblit
el meu garbó d'antics i vius desigs.
De terra estant veig ploure sobre el mar,
esplèndida bellesa de l'inútil,
que lluny es fon amb els colors del cel
ni gris, ni blau, ni verd. Quin llom suau!
Una alta flama m'ha tingut despert
a totes les preguntes del teu viure:
t'estime ara més que t'he estimat.
Jo sóc qui sóc amb tu. Pluja que cau.
La última luz del verano
Tamizando los más oscuros de las nubes
que el ritmo impredecible de la lluvia
se lleva calle abajo del alma
la última luz del verano que se demora.
La última luz que nadie comenta,
porque se sabe que no es de ningún partido,
se lleva dudando hacia los lugares del olvido
mi orgullo de antiguos y vivos deseos.
De pie veo llover sobre el mar,
espléndida belleza de lo inútil,
que lejos se funde con los colores del cielo
ni gris, ni azul, ni verde. ¡Qué suave lomo!
Una alta llama me ha mantenido despierto
a todas las preguntas de tu vivir:
te amo ahora más de lo que te he amado.
Yo soy quien soy contigo. Lluvia que cae.