La Lluna
Callar, sentir a dins
Com moren sempre
Les nostres paraules
Volíem explicar-nos
Cansats de naufragar
Dins l'oceà
De gent afortunada
Volíem abraçar-nos
Cremar per diversió
Els nostres cossos joves
Plens de ràbia
Volíem escapar-nos
Mirarem les imperfeccions
Que ens han tocat a cadascú
Les mostrarem
Que vegen que son nostres
I están plenes de màgia
I tornarem a mirar
En la distància la lluna
I que ens ajude a tornar
Tornar de la deriva
Ens tornarem a abraçar
Si la marea ens crida
Descobriré la raó amb tu
Perduts, aïllats de tot
I sempre menyspreem
El que ens envolta
Podríem estimar-nos
Parlarem amb la sensació
D'haver perdut el nord
I així ens agradarem
Mai més podrem admetre
Que ens tanquen dins la gàbia
La Luna
Callar, sentir adentro
Cómo mueren siempre
Nuestras palabras
Queríamos contarnos
Cansados de naufragar
En el océano
De gente afortunada
Queríamos abrazarnos
Quemar por diversión
Nuestros cuerpos jóvenes
Llenos de rabia
Queríamos escaparnos
Miraremos las imperfecciones
Que nos han tocado a cada uno
Las mostraremos
Para que vean que son nuestras
Y están llenas de magia
Y volveremos a mirar
En la distancia la luna
Y que nos ayude a regresar
Regresar de la deriva
Nos volveremos a abrazar
Si la marea nos llama
Descubriré la razón contigo
Perdidos, aislados de todo
Y siempre menospreciamos
Lo que nos rodea
Podríamos amarnos
Hablaremos con la sensación
De haber perdido el norte
Y así nos agradaremos
Nunca más podremos admitir
Que nos encierran en la jaula