Donaria El Meu Alè
Quèien llàgrimes del cel,
tarda grisa d'aire espès.
Com si ja s'endevinés
que el destí fora cruel.
Avançàvem com el vent,
l'asfalt cremant-me sota els peus,
cap un camí confús, incert,
no va trigar a posar el seu preu.
Aquell revolt i el meu despit
sense avisar ja havíen decidit
que era el moment
de fondre el teu temps.
I no em puc treure del cap
el record d'aquell esglai
dels teus ulls en avisar-me
que era el nostre darrer instant.
I a miques va anar-se apagant
la teva vida entre les meves mans.
La meva es va enfosquir des d'ençà.
Donaria el meu alè
per acaronar un cop més
la teva pell.
Tot és ple de no res.
I els perquès ara desfets
quan em llevo i tu no hi ets.
I faria el que calgués
per sentir una vegada més
la teva veu rient, dient
que tot això noés cert,
que ja torno a estar despert.
On ets, si em veus, apropa'm fins a tu.
Un batec en senyal que no em tens lluny,
...la nineta dels meus ulls...
Donaria el meu alè…
Donaría Mi Aliento
¿Quién lágrimas del cielo,
tarde gris de aire espeso.
Como si ya se intuyera
que el destino fuera cruel.
Avanzábamos como el viento,
el asfalto quemándome bajo los pies,
hacia un camino confuso, incierto,
no tardó en cobrar su precio.
Esa curva y mi despecho
sin avisar ya habían decidido
que era el momento
de derretir tu tiempo.
Y no puedo quitarme de la cabeza
el recuerdo de ese sobresalto
de tus ojos advirtiéndome
que era nuestro último instante.
Y a pedazos se fue apagando
tu vida entre mis manos.
La mía se oscureció desde entonces.
Donaría mi aliento
para acariciar una vez más
tu piel.
Todo está lleno de nada.
Y los porqués ahora deshechos
cuando me levanto y tú no estás.
Y haría lo que hiciera falta
para sentir una vez más
tu voz riendo, diciendo
que todo esto no es cierto,
que ya vuelvo a estar despierto.
¿Dónde estás, si me ves, acércame hasta ti?
Un latido como señal de que no me tienes lejos,
...la muñeca de mis ojos...
Donaría mi aliento...