Lliure com L'aire

Com un objecte estrany, caient a l'infinit,
buscant el meu espai, segueixo el meu instint.
He de sortir d'aquí...
Lluny de mi, un sol cremant l'horitzó,
desdibuixant els terrats.
Vull fugir, creuar nedant tot l'estany,
i quan sigui aquí vull que arribi l'abril,
que els sentits se'm disparen i el dia és cada cop més llarg,
com un iceberg que se l'emporta el vent...

Lliure com l'aire, desafiaré la sort,
no seré un hostatge...
D'on som? On anem? Tirem endavant,
que avui et miro i sento coses que no havia sentit mai...

Com un planeta estrany, perdut a l'infinit,
no importa el que jo sóc, importa el que jo faré.
Nota aquest sol i tanca bé els ulls,
com a segona pell, la que es toca amb l'ànima...
Deixo la ment en blanc, veig un espiral,
no tornaré a ser un covard, avui seré valent.
Cap més pas enrere, no...
Començo a emprendre el vol, cada cop més alt,
fins on es perd el mal...

Lliure com l'aire, desafiaré la sort,
no seré un hostatge...
D'on som? On anem? Tirem endavant,
que avui et miro i sento coses que no havia sentit mai...

Sóc dins del laberint, dibuixa una sortida
o moriré aquí dins...
Agafa't bé, no tinguis por,
i agafa't fort, que no estem sols.

Deixo la ment en blanc, veig un espiral,
no tornaré a ser un covard, avui seré valent.
Cap més pas enrere, no...

Lliure com l'aire, desafiaré la sort,
no seré un hostatge...
D'on som? On anem? Tirem endavant,
que avui et miro i sento coses que no havia sentit mai...