Malson Per Entregues

Malson Per Entregues

Aquell dilluns va alçar-ne neguitós i a l'esmorzar va comentar amb la dona haver somniat que l'empaitava un home d'aspecte facinerós armat amb un 38 caçant-lo a trets per tota la ciutat, pels terrats i sota les clavegueres, corre que corre i l'home aquell darrera, implacable i decidit com un àngel de la mort. Esfereït i cec, va ensopegar, però ans que el botxí rematés la faena ell tragué una arma i amb mitja dotzena de trets va deixar-lo estès enmig d'un bassal de sang. I de darrera un arbre sortí en Pau, un company de penúries d'oficina, per ensorrar-li un ganivet de cuina al ferit en el clatell com qui descabella un brau. I l'endemà, assegut als peus del llit, ell li va dir, plorós, amb mala cara, que el maleït malson continuava amb ell al mig del carrer amb una pistola a la mà que encara fumejava pel canó. La gent cridava, plorava i corria. Ella volia moure els peus i no podia. Què és el que estava passant? Qui collons era aquell mort? En Pau tampoc pogué fugir. Voltats de policies, cotxes i sirenes, les mans enmanillades a l'esquena, a cops de puny i empentes se'ls van endur en un furgó. Després un raçó fosc i un llum als ulls i uns homes fent preguntes i amenaces en relació a un mafiós mort a la plaça per dos fanàtics fidels a diabòlics rituals. Va despertar-se xop i tremolant la nit següent cap a dos quarts de quatre. «Demà sens falta anirem al psiquiatre...», ella va dir-se mentre ell li contava sanglotant que el jutge, sense haver-se'ls escoltats, els condemnava a divuit anys i un dia. Es pensava que mai més no tornaria a mirar-se en els seus ulls ni a sucar pa en el seu plat. Per sort, en Pau, camí de la presó, utilitzant la coneguda argúcia del tinc pipí i tinc la pixera fluixa, va saltar en marxa del tren i va fugir en la foscor, i ell es podria en un calabós fred amb un camell penjat que només reia i un transvestit amb barbes que li deia: «Quan t'hi acostumis veuràs que no s'hi està malament.» Quan van tornar del metge es va adormir profundament com un nadó al sofà i hauria pogut seguir clapant fins l'endemà si no l'hagués despertat la seva pobra muller cridant que en Pau havia telefonat que els de la pasma segueinxen les passes, que no era un bon amagatall la casa, que fondejat en el port esperava un vaixell grec. Caigué rodó i en recobrar-se tingué la sensació que el terra es bellugava, va obrir els ulls i es va topar amb una cara molt semblat a Charles Boyer somrient-li a un pam de nas, oferint-li una tassa de cafè i amb veu de vell llop de la mar li deia: «Avez-vous bien dormi, madame, monsieur? Dans une demie-heure nous arriverons à Marseille.
C'est joli la liberté, n'est-ce pas, monsieur? C'est joli la liberté.»